EN LA DEFENSA D'UNA SANITAT PÚBLICA SOCIALMENT EFICIENT

dijous, 26 de novembre del 2020

ALGUNES DADES SOBRE LA GESTIÓ ECONÒMICA DE LA "PRIMERA ONADA "

El 14 de març es declarà l’estat d’alarma i el Govern estatal activa simultàniament 138.923 milions d’euros per pal·liar els efectes. El 29 d’abril, set setmanes després en plena pandèmia, el Parlament de Catalunya aprova la Llei 4/2020 de Pressupostos, amb una previsió que consolida la reducció de la despesa en sanitat  matinguda desde 2010.

Per la llei orgànica de 1981 que regula l’estat d’alarma, i que a més de permetre la restricció de moviments, també atorga a l’autoritat poder per requisar béns, intervenir indústries o garantir els serveis bàsics, la conselleria de Salut va dir que la sanitat privada es posaria al servei de la Generalitat. El decret de l’estat d’alarma ho permet, però no va dir que obligués a fer-ho gratuïtament o, ni tan sols, a un preu marcat per l'administració, sinó segons la legislació habitual d’indemnitzacions com hem sabut després

Adrià Comella, que donava instruccions al SEM de no portar avis als centres hospitalaris col·lapsats  va assegurar a Catalunya Ràdio que el marge de benefici que “es considera raonable” es podia moure entre el 3% i el 6%, però no estava fixat exactament en cap contracte o conveni que s’hagués fet públic.

 

Durant la primera onada, el govern va pagar més de 12 milions d’euros a 18 hospitals privats per utilitzar les seves instal·lacions que han atès 1.823 pacients de coronavirus per encàrrec de la Generalitat entre els mesos de març, abril i maig    

Per cada alta d’UCI en un hospital privat, la Generalitat ha desemborsat 43.400 euros. 89 persones han passat per les UCI dels hospitals privats durant aquest període, la qual cosa ha suposat una despesa de 3,8 milions d’euros.

El Servei Català de la Salut ha invertit un mínim (fins Maig) d’1,5 milions d’euros en el lloguer d’hotels arreu de Catalunya des que va començar la pandèmia. Grans companyies del sector com SB Hotels, Nortia, Hesperia o B&B figuren entre els adjudicataris

 El més de Juny va acabar amb al contracte sense licitació de Ferrovial per 17 millions fet poc abans i que va ser rebutjat per el Parlament sense que s'hagi revertit.   

 

 

dijous, 12 de novembre del 2020

Carta al President del Govern d'Espanya demanant la suspensió dels desnonaments per el seu impacte en la salut de la població

(traducida a continuación)

Des del 14 de setembre passat estem veient molt preocupades com tornen els desnonaments a les nostres ciutats amb imatges molt dures d'intervencions policials que deixen al carrer a famílies en situació de vulnerabilitat sense alternativa residencial, en molts casos amb menors.

Segons l'Ajuntament de Barcelona, ​​dels 2.288 casos en risc de pèrdua de l'habitatge que van tenir coneixement i van intervenir en 2019, en el 54% (1.241) havia menors. Dels 2.836 casos (882 dels quals són casos nous) en els quals ha intervingut o està intervenint l'Ajuntament des de gener a setembre de 2020, en el 60% (1.702) hi ha menors i 1.626 d'aquests es tracten de situacions d'habitatge precari o ocupacions. No obstant això, aquest problema no és nou. En l'última dècada (2010-2020), a Espanya els tribunals han sentenciat 684.183 ordres de desnonament, de les quals s'ha executat el 61,5%, deixant a milers de persones en condicions de precarietat extrema. Aquesta situació constitueix un important problema de salut pública a causa dels greus efectes negatius que genera la inseguretat residencial sobre la salut de la població. Malgrat existir una moratòria aprovada pel govern durant l'estat d'alarma i que s'ha prorrogat fins el 31 de gener de 2021, aquesta és insuficient. Molts dels desnonaments són previs a la pandèmia i no són de lloguer, per la qual cosa les llars afectats es troben sense cap protecció. Davant la greu crisi sanitària, social i econòmica que vivim, i que ha empitjorat els últims dies amb la declaració d'un nou estat d'alarma i el toc de queda, s'han de prendre totes les mesures necessàries per evitar tots els desnonaments i protegir així a totes les persones i / o famílies en situació de vulnerabilitat, moltes d'elles amb menors. No ens podem permetre aquesta brutalitat, sofriment i vulneració de drets. Diferents estudis mostren una relació clara entre els desnonaments i la pèrdua de salut psicològica, física i social, des que existeix l'amenaça de la pèrdua de l'habitatge fins a la pròpia execució. De fet, s'ha observat un impacte en la salut tant individual, familiar com comunitària, la qual cosa hauria de ser rellevant per al disseny de polítiques públiques orientades a reduir les desigualtats en la salut psicològica, física i social.

Pel que fa a la salut dels menors, els estudis indiquen que els desnonaments tenen un greu impacte en el seu benestar, afectant principalment l'estat d'ànim, l'autoestima i el rendiment escolar. Aquesta situació és especialment preocupant en plena epidèmia de la Covid-19. Tot i que són escassos els estudis al respecte, l'evidència disponible indica que les persones en risc de desnonament tenen una major probabilitat d'infectar-se de Covid-19. Això s'explica, perquè les persones que viuen un desnonament, sovint han de traslladar-se a casa de familiars o amics, augmentant les condicions d'amuntegament que faciliten la transmissió de virus, o en el pitjor dels casos, viure al carrer quedant exposades a les inclemències climàtiques, a la manca de condicions per a una higiene adequada, entre d'altres. D'altra banda, en els grups més desfavorits, patir la Covid-19 també augmenta el risc de patir altres inseguretats com l'alimentària, la laboral i la residencial (la qual inclou els desnonaments).

Per tant, disposar d'un habitatge digneno només és clau per la seva importància en la salut i el benestar de les persones, sinó també pel seu rol en l'adequat control de l'epidèmia.
Per tot això, considerem imprescindible que totes les administracions exerceixin les seves competències per garantir el dret a l'habitatge i per evitar la nova onada de desnonaments que estem patint, més encara davant la declaració d'un nou estat d'alarma. Insistim i tornem a demanar a l'Estat que decreti la suspensió dels desnonaments de les persones en situació de vulnerabilitat Grup Habitatge i Salut Agència Salut Pública Barcelona (ASPB)

Desde el pasado 14 de septiembre estamos viendo muy preocupadas cómo vuelven los desahucios a nuestras ciudades con imágenes muy duras de intervenciones policiales que dejan en la calle a familias en situación de vulnerabilidad sin alternativa residencial, en muchos casos con menores.
Según el Ayuntamiento de Barcelona, de los 2.288 casos en riesgo de pérdida de la vivienda que tuvieron conocimiento y mediaron en 2019, en el 54% (1.241) había menores. De los 2.836 casos (882 de los cuales son casos nuevos) en los que ha intervenido o está interviniendo el Ayuntamiento desde enero a septiembre de 2020, en el 60% (1.702) hay
menores y 1.626 de este se tratan de situaciones de vivienda precaria u ocupaciones. Sin embargo, este problema no es nuevo. En la última década (2010-2020), en España los tribunales han sentenciado 684.183 órdenes de desahucio, de las cuales se ha ejecutado el 61,5%, dejando a miles de personas en condiciones de precariedad extrema.
Esta situación constituye un importante problema de salud pública debido a los graves efectos negativos que genera la inseguridad residencial sobre la salud de la población.
A pesar de existir una moratoria aprobada por el gobierno durante el estado de alarma y que se ha prorrogado hasta el 31 de enero de 2021, ésta es insuficiente. Muchos de los desahucios son previos a la pandemia y no son de alquiler, por lo cual los hogares afectados se encuentran sin ninguna protección. Ante la grave crisis sanitaria, social y económica que vivimos, y que ha empeorado los últimos días con la declaración de un nuevo estado de alarma y el toque de queda, hay
que tomar todas las medidas necesarias para evitar todos los desahucios y proteger así a todas las personas y/o familias en situación de vulnerabilidad, muchas de ellas con menores. No podemos permitirnos esta brutalidad, sufrimiento y vulneración de derechos.
Diferentes estudios muestran una relación clara entre los desahucios y la pérdida de salud psicológica, física y social, desde que existe la amenaza de la pérdida de la vivienda hasta la propia ejecución. De hecho, se ha observado un impacto en la salud tanto individual, familiar como comunitaria, lo cual debería ser relevante para el diseño de políticas
públicas orientadas a reducir las desigualdades en la salud psicológica, física y social. Respecto a la salud de los menores, los estudios indican que los desahucios tienen un grave impacto en su bienestar, afectando principalmente el estado de ánimo, la autoestima y el rendimiento escolar. Esta situación es especialmente preocupante en plena epidemia de la Covid-19. A pesar de que son escasos los estudios al respecto, la evidencia disponible indica que las
personas en riesgo de desahucio tienen una mayor probabilidad de infectarse de Covid-19. Esto se explica, porque las personas que viven un desahucio, a menudo tienen que trasladarse a casa de familiares o amigos, aumentando las condiciones de hacinamiento que facilitan la transmisión del virus, o en el peor de los casos, vivir en la calle quedando
expuestas a las inclemencias climáticas, a la falta de condiciones para una higiene adecuada, entre otras. Por otro lado, en los grupos más desfavorecidos, sufrir la Covid-19 también aumenta el riesgo de padecer otras inseguridades como la alimentaria, la laboral y la residencial (la cual incluye los desahucios). Por lo tanto, disponer de una vivienda digna
no solo es clave por su importancia en la salud y el bienestar de las personas, sino también por su rol en el adecuado control de la epidemia.
Por todo esto, consideramos imprescindible que todas las administraciones ejerzan sus competencias para garantizar el derecho en la vivienda y para evitar la nueva oleada de desahucios que estamos sufriendo, más aún ante la declaración de un nuevo estado de alarma. Insistimos y volvemos a pedir al Estado que decrete la suspensión de los desahucios de las personas en situación de vulnerabilidad

Grupo Vivienda y Salud
ASPB

dimarts, 20 d’octubre del 2020

LES LLEIS QUE NO PROPOSAVEN UN SISTEMA SANITARI CENTRAT EN L’ATENCIÓ PRIMÀRIA

Si l’Atenció Primària ha de ser l’eix d’un sistema sanitari centrat a les necessitats de la població i eix central del mateix, com hem escoltat sovint els darrers dies, el sistema sanitari català no ho ha reflectit fins ara a les seves lleis reguladores 
 A Catalunya amb les transferències de sanitat estrenades a finals dels anys 70, l’Institut Català de la Salut (ICS), feia de gestor i proveïdor dels serveis sanitaris que havien sigut de propietat pública fins llavors i dels serveis que comprava a altres empreses públiques, semi-públiques i privades. En aquell moment a principis dels anys 80, partíem d’una organització territorial de l’atenció primària feble, i importants necessitats d’atenció als processos aguts en centres hospitalaris. 
 A nivell mundial es vivia un moment d’inflexió en les polítiques de salut a partir de la declaració de Alma-Ata de l’any 1978. Aquesta declaració de la comunitat internacional (OMS) establia el reconeixement de l’Atenció Primària com eix central i focus principal del sistema sanitari i afegia “que era part integral del desenvolupament social i econòmic de la comunitat”. Sembla que aquests principis varen demostrar posteriorment la seva validesa no exempta de crítiques de sectors mèdics al principi(1). Les Lleis catalanes no van aprofundir en la proposta d’Alma-Ata i l’atenció primària es va reformar molt lentament. Va trigar 25 anys!(2). 
Al crear el CatSalut amb la Llei de 1990 (3), com organisme responsable de la compra de serveis d’atenció sanitària, es va traslladar el focus a nivell de la sostenibilitat econòmica del sistema i a un nivell superior de govern al del ICS en el Departament de Salut per fer-se càrrec del finançament, el diagnòstic i la resolució dels problemes de salut a nivell comunitari. La solució d’aquests problemes s’ha anat quedant cada vegada més lluny, dels dispensaris de primària. 
Ara entren al mateix nivell tots els proveïdors del sistema de salut. En aquest àmbit les grans despeses dels centres hospitalaris amb repercussió en el desenvolupament econòmic no han sigut ponderades amb cura fins ara en detriment de l’atenció primària infradotada per respondre a les necessitats actuals. Per un organisme gestor de l’economia com el CatSalut no és estrany que la sostenibilitat tingui molt interès i més si ha de fer front a les necessitats de l’atenció especialitzada, fragmentada (veure taula resum) en una seixantena de centres hospitalaris i per institucions de tot tipus (públics, públics-privades i privades) i de transparència baixa
Proposem que és un bon moment per reflexionar sobre la vigència dels principis d'atenció a la comunitat explicitats a la declaració d’Alma-Ata i aportar mesures legislatives basades en la motivació comunitària de la despesa sanitària per la millora de la Salut i l'ètica en la gestió dels serveis públics. Caldria introduir a tots els contractes de serveis d’atenció sanitària, la valoració raonada de la necessitat de contractar a una empresa privada, vigència temporal i condicions, així com la supervisió i transparència accessible en forma i comprensió. L'atenció primària requereix una urgent millora de la ponderació i transparència en l’adjudicació eficient de recursos a tot el sistema. Tots ells supeditats al control dels resultats en Salut i als consells de participació ciutadana.

(1)https://www.who.int/dg/20080915/es/  
(2)https://catsalut.gencat.cat/ca/coneix-catsalut/25-anys/ambits/atencio-primaria/ (3)https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/coneix_catsalut/presentacio/historia/sistema_atencio_catala.pdf 
(4)https://catsalut.gencat.cat/ca/coneix-catsalut/convenis-contractes/relacio/

dimecres, 7 d’octubre del 2020

LA HISTORIA OCULTA DE LAS PANDEMIAS

Documentada reflexió de Carlos Ponte Mittelbrunn 

http://www.fadsp.org/~ab47510/index.php/publicaciones/debatecovid19/2331-la-historia-oculta-de-las-pandemias

................................

Es una obviedad, no se puede reconstruir el mundo sin una comprensión clara de lo que está pasando (96). Y el punto de partida para mirar hacia el futuro es asumir que las fuerzas del mercado no pueden dirigir la naturaleza ni tampoco la sociedad: La humanización de la naturaleza no nos ha conducido a la reconciliación con la sociedad, sino más bien a la ruina de ambas. En lugar de víctimas pasivas de los “invasores” microbianos, podemos reconstruir un mundo nuevo pospandémico y ser los artífices de nuestro propio destino.



divendres, 2 d’octubre del 2020

USUARIS i PROFESSIONALS VOLEM EL MATEIX


 Quan la infermera del CAP em va dir que als pacients ens agrada molt anar a passar el temps a les consultes mèdiques em vaig sentir colpida i trista, no ho esperava, no li vaig poder respondre.

Abans d’aconseguir la visita havia fet 2 hores de cua. La primera per demanar hora.  Un mes i mig abans havia sortit del hospital després d’una extirpació de vesícula. Cap metge em va visitar per donar me l’alta i l’endemà per telèfon em van dir que podia anar al CAP per qualsevol incidència. Tenia diarrea i molèsties a l’orinar i creia que sense cap control des de el 23 de juliol en que vaig sortir del hospital el més prudent era demanar una visita.

Suposo que la infermera tot això no ho sabia. Tampoc que he estat 3 anys esperant aquesta operació i he hagut d’anar repetidament a Urgències per els còlics. Jo tampoc sabia el seu nom i si ella era la infermera o la metgessa. Vaig saber que era la infermera quan em va dir que anava a preguntar a la metgessa.

Voldria cridar l’atenció sobre la necessitat que tenim usuàries i sanitàries de compartir una situació de precarietat en la que estem al mateix costat. No hem d’augmentar la separació entre nosaltres. Junts hem d'aconseguir que els professionals tinguin els mitjans necessaris per a poder donar l’atenció amb la saviesa i la calidesa que tan apreciem!.

Una veïna de Barcelona

divendres, 11 de setembre del 2020

PER UNA ATENCIÓ PRIMÀRIA FORTA - Marea Blanca Catalunya

La ciutadania estem esgotats de patir les deficiències de l’atenció primària de salut, que s’han vist agreujades per l’actual pandèmia. Als problemes ja crònics d’escàs pressupost, falta de personal i equipaments obsolets s’ha afegit la sobrecàrrega que suposa l’atenció de malalts de COVID, l’estudi i seguiment de contactes i l’atenció a persones que viuen en residències. Els i les professionals estan assumint una càrrega insuportable, més quan molts han estat malalts o en situació de quarentena o senzillament esfondrats.

 

Hem vist com les mesures de seguretat instaurades en els CAP en els moments més durs, com la pràctica desaparició de la visita presencial, o mesures organitzatives com les agendes per tasques sense respectar la figura del o la professional referent, l’escassa atenció a persones amb problemes crònics o aguts no COVID, amb retards d'alt risc, s’estan perllongant en el temps i no hi ha indicis que es puguin recuperar a curt termini. Com a conseqüència, queden moltes necessitats de salut sense resoldre, o es resolen tard i malament, i hem de fer cues vergonyoses a la porta dels CAP per intentar que ens visitin.

 

Recentment, la Conselleria de Salut ha presentat un «Pla d’enfortiment de l’atenció primària» segons el qual dedicarà uns 300 milions d’euros en millores tecnològiques, i en augment de personal d’aquí fins el 2020. Donaríem la benvinguda a aquest pla si no fos perquè és del tot insuficient, no recupera ni de lluny les retallades del 2011: 350 milions anuals, i 3000 professionals menys. Se segueixen ajornant respostes que són urgents.

 

Reclamem un enfortiment real i immediat de l'atenció primària, que ha de passar per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la professional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem. Per això, exigim:

 

  • L’obertura dels CAP i consultoris que s’han tancat total o parcialment durant la pandèmia
  • Habilitació d’espais i circuïts segurs per evitar contagis i mesures de protecció per a tot el personal
  • La recuperació de la visita presencial, deixant la consulta telemàtica o telefònica només per aquelles qüestions que es poden resoldre per aquesta via
  • La visita per la professional de medicina o infermeria referent
  • Participació ciutadana activa en el funcionament i la gestió de cada CAP
  • Recuperació dels metges, infermers i administratius perduts amb les retallades dels anys 2011-2014
  • Priorització de la despesa sanitària per a l’atenció primària. Dotació econòmica que arribi al 25% del pressupost de Salut, tal com recomana l'OMS

 

Contra la demolició programada i sostinguta de l'atenció primària i les polítiques privatitzadores, per la nostra salut, volem una sanitat pública, universal, equitativa i de qualitat amb una atenció primària forta de veritat.

 

Setembre 2020    


dimecres, 2 de setembre del 2020

La coherència de ROGER BERNAT

 

            En els moments en que sentim la pèrdua de la presència física del nostre amic, company, veí, cap de servei, Roger, voldriem destacar la seva coherència   (traducido a continuación)

            Poder acabar la carrera de Medicina a l’any 67, en un moment en que es despertava l’interès de la nostra societat per la modernització de l’atenció hospitalària era engrescador per els joves professionals sanitaris. Fins aleshores la medicina hospitalària, es mantenia en un espai social entre la ciència i la caritat. Era un repte que va motivar a molts estudiants d’aquella generació. Molt més si com ell, ja havia tingut ocasió de comprovar la necessitat d’hospitals moderns adequats als coneixements mèdics i a les necessitats de la població.

            Coneixia per experiència la incidència dels determinants socials en la salut. Va ser a França on havia nascut l’any 40 quan a l’escola va rebre uns cops a la cama en una baralla infantil amb insults per el seu aspecte de migrant del sud. Al retorn a Barcelona la tuberculosi va créixer al os de la cama, justament allà on va rebre els cops. L’antecedent de traumatisme no és infreqüent en l’aparició d’una lesió tuberculosa a un os.

            Per tractar aquesta lesió va ser intervingut de la cama al Hospital Clínic de principis dels anys 50. Abans de la intervenció va esperar molts matins en dejú fins al migdia, que li arribés l’hora de portar lo a quiròfan. Malauradament sempre havia algun malalt distingit que havia de passar al davant dels que com ell pertanyien a la beneficència. Al Hospital Clínic d’aquell temps havia a cirurgia sales de 24 llits amb malalts que podien estar en llista d'espera fins un mes, mentre, els de la sala de distingits de 6 llits anaven passant als quiròfans.

            Després de començar a treballar a Pediatria al hospital Vall d’Hebron el Roger Bernat va acabar la residència MIR en Anatomia Patològica. Des d’aleshores va treballar en la Sanitat Pública fins a la responsabilitat de cap del servei d’aquesta especialitat al Hospital de Bellvitge. L’experiència i la percepció de contribuir a la construcció d’una sanitat pública nova, universal, més justa i eficient com prometia l’esperit de la Llei de Sanitat de 1986, han estat sempre presents al llarg de la seva activitat professional.

            Juntament amb altres professionals va col·laborar a la creació de l’Associació Catalana per la Defensa de la Sanitat Pública (ACDSP) federada amb la resta d’associacions de l’estat en la FADSP, l’any 1981. Aquesta associació com les de la resta del país eren majoritàriament promogudes per joves que acabaven d’estrenar el títol d’especialista per la via MIR. Intentaven contrarestar l’exercici liberal de la Medicina, predominant en les institucions professionals fins llavors. Des d’ella ha mantingut una activitat de recerca, formació i també de crítica, sobre la sanitat pública.

            Anys després, la discussió sobre la nova Llei ICS (Institut Català de la Salut),  va servir de punt de mira i reflexió sobre les possibilitats de les lleis i els efectes de les retallades que van culminar amb la Llei Òmnibus. Ens deixa en aquests darrers anys, abans i després del 15M, una tasca de foment de l’esperit crític i apropament a la comprensió dels temes sanitaris fonamentals parlant clar sobre la “sostenibilitat” i la “racionalització” sanitària, en múltiples xerrades a Barcelona i als voltants on guarda nombrosos amics entre usuaris i professionals.

            La participació en els moviment socials i veïnals que ha mantingut el Roger Bernat els darrers anys no era nova. A l’antiga associació de veïns de l’Eixample recorden la sorpresa que els produí que aquell metge participés a les pintades reivindicatives com un veí més. L’any 2005 la seva implicació amb el Fòrum Social Mediterrani ens va apropar a les conseqüències sanitàries dels acords internacionals de comerç dels que vam poder rebre informacions de primera ma com va ser el cas de Tunis.

            Especialment els veïns de l’Hospitalet i del baix Llobregat, han sigut testimoni del seu compromís en la defensa del pensament crític i l’acció, setmana rere setmana. Mai ha deixat de donar recolzament a les activitats reivindicatives d’acord amb les seves forces. La seva capacitat de mantenir la convicció i la col·laboració amb els companys així com la transmissió planera de la  reflexió sobre les diferents situacions que han anat sorgint, obren un camí per tots.  

            Ens ha deixat una persona integra, compromesa amb els drets de les persones, que estimava la seva professió i que va lluitar per una sanitat per les persones, tot fugint de la mercantilització que s'ha fet de la salut.

El trobarem a faltar i molt, els amics i amigues i totes les persones que van tenir la sort de tractar-lo.

 


   


    En los momentos en que sentimos la pérdida de la presencia física de nuestro amigo, compañero, vecino, jefe de servicio, Roger, quisieramos destacar su coherencia

                Poder terminar la carrera de Medicina en el año 67, en un momento en que despertaba el interés de nuestra sociedad por la modernización de la atención hospitalaria era estimulante para los jóvenes profesionales sanitarios. Hasta entonces la medicina hospitalaria, se mantenía en un espacio social entre la ciencia y la caridad. El cambio era un reto que motivó a muchos estudiantes de aquella generación. Mucho más si como él, ya había tenido ocasión de comprobar la necesidad de hospitales modernos adecuados a los conocimientos médicos y a las necesidades de la población.

                Conocía por experiencia la incidencia de los determinantes sociales en la salud. Fue en Francia donde había nacido en el 40, cuando en la escuela recibió unos golpes en la pierna en una pelea infantil acompanyada de insultos por su aspecto de migrante del sur. Al regreso a Barcelona la tuberculosis creció en el hueso de la pierna, justamente allí donde recibió los golpes. El antecedente de traumatismo no es infrecuente en la aparición de una lesión tuberculosa en un hueso.

                Para tratar esta lesión fue intervenido de la pierna al Hospital Clínico de principios de los años 50. Antes de la intervención esperó muchas mañanas en ayunas hasta el mediodía, la llegada del momento de pasar a quirófano. Desgraciadamente siempre había algún enfermo distinguido que tenía que ir por delante de los que como él pertenecían al grupo de beneficencia. En el Hospital Clínico de aquel entonces había en cirugía salas de 24 camas con enfermos que podían estar en lista de espera hasta un mes, mientras, los de la sala de distinguidos de 6 camas iban pasando a los quirófanos.

                Después de empezar a trabajar en Pediatría en el hospital Vall d'Hebron, Roger Bernat terminó la residencia MIR en Anatomía Patológica. Desde entonces trabajó en la Sanidad Pública hasta alcanzar la responsabilidad de jefe del servicio de esta especialidad en el Hospital de Bellvitge. La experiencia y la percepción de contribuir a la construcción de una sanidad pública nueva, universal, más justa y eficiente como prometía el espíritu de la Ley de Sanidad de 1986, han estado siempre presentes a lo largo de su actividad profesional.

                Junto a otros profesionales colaboró ​​en la creación de la Asociación Catalana para la Defensa de la Sanidad Pública (ACDSP) federada con el resto de asociaciones del estado en la FADSP, en 1981. Esta asociación como las del resto del país eran promovidas  por jóvenes que mayoritariamente acababan de estrenar el título de especialista por la vía MIR. Intentaban contrarrestar el ejercicio liberal de la Medicina, predominante en las instituciones profesionales hasta entonces. Desde ella ha mantenido una actividad de investigación, formación y también de crítica, sobre la sanidad pública.

                Años después, la discusión sobre la nueva Ley ICS (Institut Català de la Salut), sirvió de punto de mira y reflexión sobre las posibilidades de las leyes y los efectos de los recortes que culminaron con la Ley Ómnibus. Nos deja en estos últimos años, antes y después del 15M, una tarea de fomento del espíritu crítico y acercamiento a la comprensión de los temas sanitarios fundamentales hablando claro sobre la "sostenibilidad" y la "racionalización" sanitaria, en múltiples charlas en Barcelona y alrededores donde guarda numerosos amigos entre usuarios y profesionales.

                La participación en los movimiento sociales y vecinales que ha mantenido Roger Bernat en los últimos años no era nueva. En la antigua asociación de vecinos del Eixample recuerdan la sorpresa que produjo que aquel médico participara en las pintadas reivindicativas como un vecino más. En 2005 su implicación con el Foro Social Mediterráneo nos acercó a las consecuencias sanitarias de los acuerdos internacionales de comercio de los que pudimos recibir informaciones de primera mano como fue el caso de Túnez.

                Especialmente los vecinos de L'Hospitalet y del bajo Llobregat, han sido testigos de su compromiso en la defensa del pensamiento crítico y la acción, semana tras semana. Nunca ha dejado de dar apoyo a las actividades reivindicativas de acuerdo con sus fuerzas. Su capacidad de mantener la convicción y la colaboración con los compañeros así como la transmisión sencilla de la reflexión sobre las diferentes situaciones que han ido surgiendo, abren un camino para todos.

                Nos ha dejado una persona integra, comprometida con los derechos de las personas, que amaba su profesión y que luchó por una sanidad para las personas, huyendo de la mercantilización que se ha hecho de la salud.

                Lo echaremos de menos y mucho, los amigos y amigas y todas las personas que tuvieron la suerte de conocerlo.

dilluns, 27 de juliol del 2020

FoCAP: DECÀLEG PER UN SISTEMA NACIONAL DE SALUT DE CATALUNYA

 

Decálogo para un Sistema Nacional de Salud de Cataluña LA SALUD DE LA COMUNIDAD Y LAS PERSONAS EN EL CENTRO DEL SISTEMA NACIONAL DE SALUD DE CATALUÑA

en catalàn: https://focap.wordpress.com/2020/07/14/decaleg-per-un-sistema-nacional-de-salut-de-catalunya/

A raíz de la pandemia de Covid-19 se han puesto en evidencia las fortalezas y debilidades de los sistemas sanitarios y estos han entrado en la agenda política y en el debate social. El modelo que ha funcionado hasta ahora en Cataluña, definido por la LOSC de 1990, está agotado y a lo largo de los años ha demostrado graves problemas para responder adecuadamente a las necesidades de salud de la población, así como para conseguir un óptimo aprovechamiento social de los recursos que se dedican. En la actualidad, la sanidad catalana ocupa uno de los últimos lugares en las clasificaciones comparativas entre comunidades autónomas. Ante los viejos y nuevos retos que deben afrontar los próximos meses defendemos:

1. Convertir el Servicio Catalán de la Salud en el Servicio Nacional de Salud de Cataluña (SNSC)

Un SNSC que planifique, gestione y evalúe todos los servicios que lo constituyen. Que dé cobertura universal a todas las personas que viven en Cataluña. Con provisión totalmente pública porque se ha demostrado, nuevamente ahora durante la pandemia, que son los servicios públicos los que están mejor preparados para dar respuesta a las necesidades sanitarias de la población. Un sistema transparente donde sea posible seguir la trazabilidad del dinero público y el control democrático de su uso.

Desaparición del CatSalut, porque en un SNSC con recursos sanitarios propios y con las funciones de planificar, gestionar y evaluar que le son propias, es innecesario.

Revisar y reordenar el gasto sanitario de manera que se aleje de los actuales criterios mercantiles y optimice los recursos disponibles.

2. Desaparición del Sistema Sanitario Integral de Utilización Pública de Cataluña (SISCAT) y establecer un plan de nacionalización de todos los servicios.

Integración en el SNSC los centros y entidades sin ánimo de lucro como entidades propias de la Generalidad. Excluir los centros y entidades con ánimo de lucro de la provisión pública (salvo en situaciones excepcionales).

La colaboración público-privada y la entrada en el SISCAT de empresas con ánimo de lucro ha demostrado ser una fuente de ineficiencia y corrupción que el CatSalut ha sido incapaz de controlar.

Actualmente el 50% del gasto del Departamento de Salud acaba en manos privadas y fondos de inversión, y sin lugar a dudas tendrá una mayor rentabilidad social si este dinero se destina a recursos públicos.

3. Un SNSC financiado con los impuestos y que integre todos los subsistemas actualmente existentes.

Que garantice una sanidad justa e igual para todos sin privilegios ni ley de cuidados inversos.

Integración de la salud laboral en el SNSC con aportación de las actuales cuotas patronales para su financiación. Eliminación de los seguros pagados con fondos públicos (MUFACE, ISFAS, MUJEJU, etc.) que dan cobertura a colectivos de funcionarios, empleados públicos y parlamentarios.

4. Un SNSC que ofrezca una atención basada en procedimientos de eficacia demostrada, de mejor balance coste-efectividad y que vele por la seguridad de las personas atendidas.

Revisar la cartera de servicios y prestaciones de productos sanitarios y farmacéuticos para ajustarla a criterios de efectividad y eficiencia tanto en las actividades curativas como preventivas. Elaboración de un plan de des-medicalización. Desarrollo de una agencia pública de evaluación de tecnologías, productos y servicios, que debe informar antes de una nueva incorporación o financiación pública.

5. Un SNSC primarista en el que la Atención Primaria y Comunitaria constituya la base y centralidad del sistema.

Después de una década de infradotación presupuestaria proponemos recuperar una financiación digna de la APS y destinar, como mínimo, el 25% del gasto sanitario público a los equipos de Atención Primaria. Recuperar y reforzar los vínculos con la población adscrita y las dimensiones y requisitos que dan valor y evidencia de buen servicio a la salud de las poblaciones: Accesibilidad, longitudinalidad, globalidad y coordinación con el resto de niveles asistenciales. Asunción por la APS de todas las actividades asistenciales que se producen en el entorno comunitario: atención domiciliaria, los centros residenciales ... Por eso hay que aumentar la dotación de personal e impulsar los roles y la responsabilidad compartida de las diferentes profesiones, en especial de la enfermería.

Dar a la AP el prestigio social y académico que le corresponde, empezando por la universidad con la creación de departamentos de medicina de familia en las facultades de Medicina, y hay que hacerla una especialidad atractiva para los mejores profesionales.

Es imperativo retroceder en la tendencia a que dispositivos como el 061 o el SEM ocupen una centralidad y unas funciones que no les corresponden, como son hacer de puerta de entrada al sistema, hacer seguimientos clínicos o hacer prevalecer el criterio asistencial por delante del criterio del / de la profesional referente.

Necesitamos un sistema sanitario que ponga el cuidado y el acompañamiento en el centro. Una AP que trabaje coordinadamente y conjuntamente con la red de atención sociosanitaria.

Todo un cambio paradigmático que debe ser hecho y dirigido desde la AP.

6. UN SNSC que supere el hospital-centrismo y reordene la red hospitalaria de Cataluña. Creación de Hospitales adecuados al siglo XXI y reforma profunda del terceriarismo.

Cataluña no necesita más hospitales, incluso hay que revisar la adecuación de algunos que tienen un número ínfimo de camas de agudos. Necesita que los hospitales adecuen su actividad a las necesidades de la población que atiende, básicamente a todo aquello que por su complejidad, necesidad de tecnología o de experiencia focal, sobrepase las atribuciones de la APS. El SNSC necesita hospitales de futuro, que asuman lo imprescindible, dejen el resto de procedimientos y patologías en la APS, y se coordinen bien con esta para dar una respuesta ágil a los problemas de salud.

 

Hay también concentrar (en vez de diversificar como ocurre actualmente) el terciarismo, tanto con respecto a las elevadas necesidades tecnológicas como de profesionales altamente cualificados y con experiencia.

7. Un SNSC con sistemas de Salud Pública fuertes y bien coordinados con la APS

Se debe comenzar por aumentar el presupuesto de Salud Pública (SP) y dotarla de estructuras adecuadas para que pueda trabajar en el terreno y sea capaz de hacer frente a futuras olas de la actual epidemia o a nuevas pandemias. La SP debe estar muy bien coordinada con la APS, hasta el punto que hay que pensar en la creación de organismos estables de coordinación entre los dos sistemas.

La SP debe velar por la aplicación de «Salud en todas las políticas», y en este aspecto es quien debe orientar las actuaciones del Departamento de Salud y del resto de Departamentos de la Generalitat, porque la salud depende sólo en una pequeña parte del sistema sanitario y en gran parte de las condiciones de vida y trabajo de las personas y de factores medioambientales.

8. Condiciones laborales justas y estables por los trabajadores y trabajadoras sanitarias

Mejorar las condiciones de trabajo y sueldos de todos los trabajadores sanitarios. Conseguir contratación estable, eliminando la precariedad para evitar los continuos cambios de puestos de trabajo, lo que dificulta la constitución y estabilidades de los equipos y el vínculo con pacientes y compañeros.

Que todos y todas las trabajadoras de los dispositivos sanitarios sean consideradas trabajadoras sanitarias y que ninguno de aquellos sean externalizados (trabajadoras de limpieza, de cocina ...).

Todas las trabajadoras del sistema público deben tener un solo convenio laboral, para reducir las desigualdades actualmente existentes.

Hacemos mención específica a mejorar las condiciones laborales de médicos, médicas, enfermeros y enfermeras en formación, y mejorar también la formación y las condiciones laborales del personal administrativo sanitario.

Desarrollar políticas de igualdad de género para romper el actual techo de cristal que impide la progresión laboral y profesional de las mujeres.

9. Direcciones comprometidas y democráticas

La gestión empresarial impulsada en los servicios sanitarios de Cataluña desde hace años ha creado un seudoliderazgo que en vez de estimular el buen hacer de los profesionales y dirigirse a la consecución de los objetivos del sistema y a la atención a la salud y cuidado de las personas ha constituido una rémora y una fuente de desconfianza por el profesionalismo.

Urge una regeneración de las direcciones a todos los niveles, con recambios masivos y potenciar el funcionamiento democrático de los equipos y la autonomía de gestión.

Con la desaparición del CatSalut deberían desaparecer las formas de gestión gerenciales. El gerencialismo y la gestión empresarial exclusivamente basada en la eficiencia de los servicios sanitarios ha sido una fuente permanente de desconfianza y descontento de los trabajadores y trabajadoras sanitarias y ha ido en detrimento de planificar los servicios en función de las necesidades sanitarias de la población.

10. SNSC que entienda, tenga en cuenta y se enfoque hacia los determinantes de la salud, y la salud de la comunidad. Con participación comunitaria y coordinado con las redes comunitarias

Un SNSC organizado sobre la base de entender que la salud no es una cuestión individual sino colectiva y que depende sobre todo de condiciones sociales, económicas y políticas. Es por eso que como SNSC debe preocuparse por los determinantes sociales de la salud y trabajar de forma integrada en y con la comunidad y sus redes sociales.

Impulsar la participación comunitaria en los dispositivos de salud, sobre todo con la creación de Consejos de Salud de los Centros de APS y con la presencia de los profesionales sanitarios en las redes de autoorganización ciudadana con un rol de consultores y colaboradores. Son las personas, como protagonistas de sus vidas, las que conocen las carencias que el sistema sanitario presenta hacia la cobertura de su salud. Es la ciudadanía la que debe marcar conjuntamente con la APS, como primer nivel asistencial, las líneas de trabajo para mejorar la salud de toda la comunidad.


dilluns, 6 de juliol del 2020

Els interessos corporatius i les reclamacions milionàries als governs per les seves mesures de protecció

     El sistema ISDS permet als inversors estrangers o no, posar plets als governs en tribunals secrets, fora dels sistemes jurídics nacionals, per demandes molt superiors a les que podrien fer a tribunals nacionals si consideren que l'actuació dels governs és contraria als seus interessos econòmics. Aquest sistema ha estat inclòs a nombrosos tractats de comerç i inversió al nostre país i a molt altres.
     Davant de les mesures excepcionals que s'han hagut de prendre per la pandèmia el perjudici sofert sobre els beneficis econòmics esperats serà aprofitat per denunciar i reclamar dels governs indemnitzacions.
     Davant aquesta possibilitat 630 organitzacions de 90 països, entre elles la FADSP han signat una carta demanant en resum
 1. Restringir permanentement l'us del ISDS respecte a les demandes que es considerin que afectin mesures relacionades amb la COVID-19; 
2. Suspendre tots els casos de ISDS sobre qualsevol tema i qualsevol govern mentre s'estigui lluitant contra les crisis associades a la COVID-19
3. Asegurar de que no es gasta diner públic per pagar a les empreses per els laudes perduts per demandes ISDS durant la pandèmia.  
4. Deixar de negociar, firmar o ratificar qualsevol nou acord que inclogui el mecanisme ISDS 
5. Acabar els acords existents amb el mecanisme ISDS assegurant que les "clàusules de supervivència" no permetin que es presentin casos posteriorment.  
6. A la llum de les amenaces expoades per la pandèmia desenvolupar revisions integrals dels acords existents que incloguin el mecanisme ISDS per veure si responen als objectius plantejats.  

 http://www.fadsp.org/index.php/sample-sites/notas-de-prensa/2245-carta-abierta-a-los-gobiernos-sobre-isds-y-covid-19?utm_content=buffer92824&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

dimecres, 24 de juny del 2020

LA PANDÈMIA HA DESTAPAT LA SITUACIÓ DEL SISTEMA SANITARI Manifest llegit a Plaça St. Jaume el 20 Juny

          

      La crisi del coronavirus ha destapat la situació del sistema sanitari en l’estat espanyol i a Catalunya. Anys de privatitzacions, mercantilizacions i profundes retallades s’han plasmat en l’espectacle d’aquestes setmanes. Atenció Primària sense mitjans ni recursos suficients per a contenir la pandèmia, hospitals col·lapsats amb pacients per terra, professionals obligats a decidir a qui intentaven salvar la vida per falta de respiradors, residències de gent gran en les quals els infectats i les morts sense atenció han estat la tòniva general, centres de minusvàlids psíquics, presons i CIE, dels quals ni es parla.

  

              Hi ha responsables polítics que van aprovar a nivell estatal la Llei 15/97 o que la van mantenir. A Catalunya, la reforma de la LOSC de 1995, que va permetre l’entrada de l’afany de lucre a la sanitat pública, va tenir un ampli consens parlamentari i cap partit polític ha plantejat la seva derogació. Sindicats domesticats que no han defensat l’interès general, empreses i fons de capital risc que s’han estat lucrant amb aquestes privatitzacions i mercantilitzacions, jutges que no han vist cap problema en els lleis que desmuntaven la sanitat,.... i la gra majoria de la població que es va mantenir en silenci mentre tot això ocorria pensant que no l’afectava. Avui, la realitat és una altra. Totes i tots hem perdut o conegut a algú que ha mort per falta d’assistència o per deficiències en l’atenció.

                No podem tornar a la situació de partida- Els de sempre pretenen fer net i tornar a la situació prèvia, en la qual els sistema ja estava profundament desmantellat.

                Al Juny de 2019, segons xifres oficials, convenientment maquillades, 168.108 persones esperaven una intervenció quirúrgica a Catalunya amb un temps mitjà d’espera de gairebé 5 mesos (dels més alts de tot l’Estat espanyol). 322576 persones esperaven una primera consulta amb l’especialista, amb un temps mitjà d’espera de més de 3 mesos. Mentrestant, les assegurances i mútues privades (moltes de les que han desaparegut durant la pandèmia), no han deixat de créixer i fer caixa a la costa de la nostra salut. Per si això no fos suficient, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya preveu atorgar gairebé 43.000€ per pacient ingressat a UCI amb la COVID 19 a tots els centres que hagin participat en la pandèmia (això inclou entitats públiques però també entitats semi-públiques i entitats completament privades)

                Ara no volem promeses, ni comissions parlamentàries, ni llibres blancs per a “reconstruir la sanitat”....elaborats pels que ens han portat a aquesta situació. Aquest és un problema de totes. És el moment, i la responsabilitat és nostra. Estem obligades a sortir al carrer. No un dia, ni dos, sinó tots aquells que siguin necessaris per a obligar-los a blindar la sanitat, revertir lo privatitzat, expulsar a l’ànim de lucre de l’atenció sanitària, establir un sistema digne de cura de la gent gran. Per a centrar el sistema en la prevenció i en l’actuació contra els productors de malaltia...... és a dir per a prevenir el que no sabem curar. Perquè els nostres diners es dediquin a garantir l’interès general.

 


dilluns, 8 de juny del 2020

Apuntes de la crisis del COVID-19 desde Barcelona

Tornem a publicar al blog després d'uns mesos sense activitat perquè creiem que com la nostra ciutat hem de despertar La necessitat de debatre sobre els problemes de la gestió de l'Atenció Sanitària no ha desaparescut després de la  fase més forta de la pandèmia. Per aixó volem difondre l'article de Teresa Martinez publicat a Viento Sur https://vientosur.info/spip.php?article15983