La progressiva
depauperació de recursos humans i materials a l’HUB
gestionat conjuntament des del Departament de Salut, l’Institut
Català i l’Equip Directiu del hospital ha culminat aquesta
setmana en la rebel·lió de pacients i familiars que
s’han oposat activament al tancament de les plantes Especialment
greu es el fet de que quedi impune l’amenaça a un dels
pacients de quedar sense atenció higiènico-dietètica
ni vigilància. El dia 23 de juliol a les 13 hores van
coincidir pacients, familiars, veïns i personal sanitari en la
denuncia davant del hospital a premsa i televisió.
La ACDSP
considera inacceptable des del punt de vista assistència i
econòmic la considerable confusió introduïda al
sistema sanitari públic del que la situació de
Bellvitge es un exemple evident. A l’HUB ja fa molt de temps que
estan reduint espai d’activitat assistencial i el nombre de
professionals que atenen a pacients. No són creïbles els
dirigents que argumenten “l’habitual reducció estiuenca”.
Com mesurar en termes econòmics la sensació de manca de
seguretat pels pacients que s’apilen a Urgències? I no
s’atreveixen a protestar veient l’esforç del personal que
els rodeja dia i nit. Que representa en termes de des-incentiu
professional i estimulació per la feina feta, per uns
sanitaris que treballen habitualment en tensió? Les
professionals no protesten convençudes de que els seus gestors
no poden fer res perquè “no hi ha diners a la caixa”.
D’altra banda, les que malicien d’aquest argument callen per la
creixent precarietat dels llocs de treball a la HUB.
L’argument
econòmic de no tenim diners per tot també hipnotitza a
pacients i familiars. Molts saben el que representa tenir despeses i
no tenir ingressos. Per tant la bona fe per part dels dirigents es
dona per descomptada. Però cal saber que en el mon de la
economia que ens domina, la macroeconomia no es regeix pel criteri de
la bona mare de família. Per exemple, cada dia la
administració pública ingressa milions de euros, tot i
que no son tants com els que necessiten perquè la cobdícia
no te límits, son molts diners. La pregunta a fer-se es si els
que els administren ho fan amb criteris de eficàcia social o
sols amb criteris de eficàcia política. Sabem que a
Catalunya la reducció de inversió pública en
Sanitat ha estat del 16% mentre la general ha estat del 2’6%
http://gestiodelasalut.blogspot.com.es/2014/07/si-el-pressupost-de-la-generalitat-ha.html
paral·lelament
l’increment del benefici privat lligat a la salut (assegurances,
medicaments, probes diagnostiques, instrumental) ha anat en augment.
Dels 15.000 llits que es tancaran al estiu a tota Espanya, la
comunitat que més llits tancarà, 3.000, és
Catalunya.
Quantes persones
no surten del caos de l’HUB (i de la Vall d’Hebró i del
Hospital Clínic) pensant a quina mutua apuntaré a la
meva família en quan pugui?
Quan diem que
aquesta política de reducció de recursos es
inacceptable per la seva ineficiència social i econòmica,
pensem en que van ser triats per la gestió un ex-president de
la patronal sanitària privada com Conseller i un patró
de la sanitat privada com director del ICS. No podem conservar un
equip directiu de la Sanitat Pública Catalana que diagnostica
i medica d’una forma tan confusa amb resultats catastròfics,
incerts i opacs.
