Informe de l'ACDSP en el Triangle: La ferotge destrucció del model sanitàri públic

Boi Ruiz atribueix a “pics puntuals” els col·lapses a urgències, nega la pèrdua de llits en centres públics públics i reitera que el Govern no pretén privatitzar la sanitat. És la versió oficial d’un estiu marcat pels motins i la indignació a diversos
hospitals, l’última pàgina d’un peculiar historial.
Roger Bernat Landoni, portaveu de l’Associació Catalana per la Defensa de la Sanitat Pública, ha estudiat com s’ha arribat a aquest punt. Exposa que l’actual model públic-privat resulta d’una deriva sorgida els 80 i que els recursos de la sanitat pública en mans privades han passat del 15% al 60% els darrers 25 anys.
DESMUNTATGE CONVERGENT
El 1986, la Llei General de Sanitat dota Espanya d’un servei públic de salut modern, de tutela estatal, amb àmplies  competències per a les Comunitats Autònomes. Però l’acció de CiU hi va obrir escletxes i, pas a pas, s’ha desmuntat el model català en benefici privat, tot sovint amb l’empara política de la sostenibilitat.
El 1990, la Llei d’Ordenació Sanitaria de Catalunya va fomentar el sobreconsum, les dobles llistes d’espera i les relacions de confiança, resultats d’haver separat el finançament (públic) de la provisió de l’assistència, que s’obrí llavors a la competència entre empreses. El 1992, la complexitat del model es va disparar amb la consagració de vuit consorcis; i
el 1993, es va acceptar l’ànim de lucre en la gestió.
El 2000, es va permetre, en cas imprescindible i per temps limitat, la derivació de la provisió sanitària a centres amb qualitat
acreditada, amb la consegüent dificultat per precisar aquests vagues requeriments. I el 2002, es va implementar la direcció per objectius: l’hospital-empresa.
AMB ELS SOCIALISTES, TAMBÉ
CiU ha estat el dissenyador principal de la sanitat catalana, però no l’únic. Amb el PSC a la Generalitat, es van decretar 37 governs territorials de salut i es va fomentar la competitivitat entre centres i estaments, tot complicant la cooperació. El 2007, l’Institut Català de la Salut (ICS) va esdevenir una empresa pública regida pel dret privat, i més tard es va canviar
la seva personalitat jurídica. Ara és una mena d’hòlding d’empreses de configuració diversa que es beneficien del prestigi de la marca pública, però que escapen al control públic. També es van permetre llavors activitats privades en instal·lacions de l’ICS, tot propiciant la prestació de serveis addicionals privats en centres públics.
Una particularitat de Catalunya és que la majoria d’empreses que el CatSalut, gestor de la prestació de la sanitat pública, subcontracta al marge de l’ICS, l’empresa pública principal proveïdora d’aquest servei, es regeixen pel dret privat. Aquest fet resta transparència a la sanitat perquè no sempre s’exigeixen els estàndards públics. A més, la incrustació d’activitats privades dóna lloc a una manca d’equitat. El cas de les llistes d’espera és paradigmàtic: sorgeixen dobles i triples vies més
ràpides que la pública que disparen la desigualtat entre pacients.
La perversió de la tradició mutualista i cooperativa catalana en l’àmbit de la salut, impregnada pels mercats amb l’entrada de firmes de capital risc i multinacionals, és un altre tret diferencial. En definitiva, han acabat poblant la sanitat catalana fórmules de relació entre les empreses privades i el CatSalut diverses i molt imaginatives. Landoni calcula que han proliferat més d’un centenar, que s’escapen de la tutela de l’Administració.
L’OASI DE LA CONTRACTACIÓ
L’informe Los servicios sanitarios de las CCAA, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), exposa que el percentatge de despesa sanitària que Catalunya destina a la contractació amb centres privats és molt superior al de la resta de territoris de l’Estat: un 24,1%, lluny de les Canàries (10,3%), les Balears (8,8%)
i la Comunitat de Madrid (8.5%).
A més, la sanitat catalana presta uns serveis qualificats de “deficients” per aquest estudi (rep 57 punts de 98 possibles; la mitjana estatal és 61,76) i ha caigut des del cinquè lloc que ocupava en el rànquing autonòmic del 2009 fins a l’onzè d’enguany. Només Extremadura -del primer lloc al dotzè - retrocedeix més que Catalunya els darrers cinc anys. 􀂈(el Triangle dmanrts 16 de setembre 2014 pg 19)