Quan la infermera del CAP em va dir que als pacients ens
agrada molt anar a passar el temps a les consultes mèdiques em vaig sentir colpida
i trista, no ho esperava, no li vaig poder respondre.
Abans d’aconseguir la visita havia fet 2 hores de cua. La
primera per demanar hora. Un mes i mig
abans havia sortit del hospital després d’una extirpació de vesícula. Cap metge
em va visitar per donar me l’alta i l’endemà per telèfon em van dir que podia
anar al CAP per qualsevol incidència. Tenia diarrea i molèsties a l’orinar i
creia que sense cap control des de el 23 de juliol en que vaig sortir del
hospital el més prudent era demanar una visita.
Suposo que la infermera tot això no ho sabia. Tampoc que he estat 3 anys esperant aquesta operació i he hagut d’anar repetidament a
Urgències per els còlics. Jo tampoc sabia el seu nom i si ella era la infermera
o la metgessa. Vaig saber que era la infermera quan em va dir que anava a preguntar a la metgessa.
Voldria cridar l’atenció sobre la necessitat que tenim usuàries i sanitàries de compartir una situació de precarietat en la que estem
al mateix costat. No hem d’augmentar la separació entre nosaltres. Junts hem d'aconseguir que els professionals tinguin els mitjans necessaris per a poder
donar l’atenció amb la saviesa i la calidesa que tan apreciem!.
Una veïna de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada