En les darreres setmanes hem vist
notícies sobre els problemes dels serveis d’urgències dels hospitals i els
veïns han denunciat l’acumulació de pacients que en condicions que han
qualificat de indignes, esperen un ingrés més de 5 dies en alguns casos. És un
problema que existia abans de les retallades però que aquestes han agreujat.
Moltes veus insisteixen en que el problema és fonamentalment degut a una gestió
que no respon adequadament a les necessitats de la població en el moment
present. Hem seguit amb un model de gestió sanitària que prioritza l’atenció
hospitalària i no té prou en conte uns canvis progressius en la demografia i en
els tipus de malalties a prestar atenció sanitària. Assistim al augment del
nombre de població de més de 70 anys i a l’elevació del nombre d’afeccions
cròniques. Per aquest canvi es precisa una orientació dels serveis sanitaris
que a més de corroborar el diagnòstic tingui en compte la particularitat de
l’evolució de cada malalt i el seu entorn.
Tenim a ma en l’Atenció Primària (AP)
i els Serveis Socials un bon instrument per encarar aquestes necessitats de
forma eficient. Es donen xifres de que les Urgències es podrien reduir un 30%
amb serveis a domicili, sanitaris i socials. Xifres que recolza una persona tan
acreditada en la gestió sanitària com l’ex-conseller de Salut del País Basc,
Rafael Bengoa. Sense cap intenció de treure-li valor a la reforma de la AP
propiciada per les Lleis de sanitat de l’Estat a l’any 85 i a Catalunya el 90, la
reforma no ha arribat a completar-se mai. Partim d’una situació deficitària de la
AP on la integració amb l’hospital i la comunitat no s’ha abordat. Aquestes
situacions sumades a les retallades que han afectat proporcionalment més a la AP
(20% menys del pressupost, 3.000 professionals menys i 60 serveis d’atenció
continuada tancats)[i] que a la
hospitalària (8% menys del pressupost) impedeixen els beneficis d’una atenció
continuada lligada a la comunitat. Amb la crisi de les urgències s’ha
manifestat més clarament l’error de supeditar la AP al desenvolupament de la
medicina hospitalària tant des del punt de vista assistencial com en la
formació i la investigació.
Cal un canvi d’orientació de la
política sanitària cap a la integració de tots els serveis al voltant del
pacient i a l’atenció comunitària amb serveis sanitaris i socials treballant
coordinadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada